Ca l'Outlier_

En el siglo XIII siguen subsistiendo la principales fisuras, pese a esenciales simplificaciones, sobrevenidas por la unión de Aragón y Catalunya en 1137, y por la unión de León y Castilla en 1230. Aun dejando a un lado Navarra (a la cual un accidente dinástico ligó momentáneamente a Francia), y Granada, todavía no conquistada, hay que dejar constancia de una grave división tripartita de Iberia entre Portugal, Castilla y, en el Levante, la federación Aragón-Catalunya-Valencia. Hecho tanto más amenazador para la futura unidad, cuanto se trata de una división que corresponde a tres temperamentos en los hombres y a tres direcciones naturales en la geografía: el Océano, las mesetas y el Mediterráneo. El final de la Edad Media española, inserto en este marco tripartito peninsular, influirá considerablemente en el porvenir nacional.

[…]

Barcelona, con su catedral y Santa María del Mar, con el salón municipal de su Consell de Cent, y la Llotja del Consulat de Mar, con el palacio que servía de sede a la Diputación permanente de sus Corts (la Generalitat), no lejos del de los Reyes de Aragón, conserva en el corazón de la emocionante parte antigua de la ciudad el recuerdo de este pasado glorioso, en que ha podido alimentarse el orgullo de los recientes renacimientos regionalistas.

[…] 

En efecto, es curioso observar que el movimiento de las “nacionalidades” ha tenido consecuencias perniciosas en un edificio tan viejo y glorioso como el de la unidad española. Pero sabemos que la monarquía de los Habsburgo no desempeñó la función unificadora de la monarquía francesa, ni las Cortes de Cádiz la de la Revolución de 1789. El carlismo a la derecha y el federalismo a la izquierda atestiguan el fenómeno centrífugo en el siglo XIX. Pero hubo más: a finales de siglo, las regiones adquieren espíritu de grupo hasta afirmar-se como “naciones”.

[…]

El “catalanismo”, más pronto formado y más pronto amenazador, responde aún mejor a esa definición. Sin embargo, había empezado como una manifestación de renovación lingüística. La lengua catalana recobró dignidad literaria entre 1833 y 1850, con Oda a la Pàtria, de Aribau, las poesias de Rubió y Ors y los juegos florales. Los trabajos históricos de los Bofarull, Milà y Fontanals y Balaguer pusieron de moda el catalán. Surgieron grandes poetas, como Verdaguer, y más tarde Maragall. Lo esencial es saber porqué esta corriente intelectual, cuyo valor literario no sobrepasa a la obra de Mistral, pudo encontrar a su servicio un teatro, una prensa, unas asociaciones, y por último, influir a todo un pueblo, en lugar de quedarse en una obra de capillas y de almanaque.

[…]

En Cataluña existen una burguesía activa y toda suerte de capas medias acomodadas, que cultivan el trabajo, el ahorro y el esfuerzo individuales, interesadas por el proteccionismo, la libertad política y la extensión del poder de compra. En España dominan los viejos modos de vida: el campesino cultiva para vivir y no para vender; el propietario no busca acumular ni invertir; el hidalgo, para no desmerecer, busca refugio en el ejército o en la Iglesia, y el burgués madrileño, en la política o en la administración; los conservadores condenan la libertad política, y los liberales, el proteccionismo. Dos estructuras, dos psicologías que, polemizando, se volverán más virulentas, una contra otra.

VILAR, Pierre. Historia de España. Barcelona: CRÍTICA, 2008

Cançó de la jornada: Porque no ser amigos, Hombres G

http://www.youtube.com/watch?v=rhgjEwe9Puw&ob=av2e

Tweet

La idea d’en Jordi Pujol de construir Catalunya és cabdal pel que fa a la independència. Què vol dir construir Catalunya? Quan s’acaba de construir Catalunya? Quines eines necessita Catalunya per acabar-se de construir? Més autogovern? Quin és el nivell d’autogovern que necessita Catalunya per acabar-se de construir? El mateix nivell d’autogovern que té un estat independent?

La societat catalana dóna molta importància a la política de l’estat, i això es demostra amb l’elevada participació que hi ha en uns comicis a les Corts Generals i perquè la opinió pública catalana considera que les eleccions generals són les més importants. Malgrat aquesta apreciació, el Govern central és la institució política governamental més mal valorada per catalans i catalanes des de la transició. La societat catalana es queixa a la Plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, amb el temps s’ha aconseguit que, independentment de les matèries que són competència del govern català i les que no, l’electorat demani responsabilitats a la classe política catalana. Alhora, la política catalana vol fer-se responsable de tot allò que passa a Catalunya, i possiblement per aquest mateix fet la Generalitat és la institució política més ben valorada per la societat catalana. Caldria considerar doncs, tenint en compte la percepció que es dibuixa del govern català i espanyol per part dels catalans, quin dels dos es preferiria per a que dirigís el país al cent per cent.

La societat catalana vol més autogovern, un major autogovern que s’ha traduït amb la continua adquisició de més competències des de la transició democràtica. Hi ha un suport molt majoritari per part dels catalans a l’hora de mostrar el seu acord amb l’autonomia de Catalunya, però aquesta consideració no equival a una Catalunya comunitat autònoma. En els darrers anys, les opcions federalistes o independentistes han experimentat un tímid creixement per part de la opinió pública catalana en detriment de considerar Catalunya com una comunitat autònoma més. Tanmateix, tal i com demostren les enquestes, la societat catalana opta, molt lleugerament, per anar considerant-se més catalana que espanyola.

L’economia és també un factor que dibuixa una tendència d’aproximació cap a l’emancipació nacional. El delicat espoli fiscal que pateix Catalunya porta cada cop a més catalans a optar per la independència com a eina per assolir una societat més justa i social. Són diversos els estudis que afirmen que una Catalunya independent es situaria entre els països més rics d’Europa. Catalunya vol tenir l’estat del benestar de Suècia i la importància econòmica d’Holanda, Catalunya sempre es compara amb estats, mai amb regions.

Malgrat que Catalunya aspira i es compara amb, també és habitual el seu emmirallament amb el País Basc. De bascos i navarresos s’enveja el seu règim econòmic, el que s’anomena el concert econòmic. Aquests dos territoris controlen els seus impostos, el fruit de la seva riquesa, el que a Catalunya se’n diu “tenir la paella pel mànec”. Aquesta reivindicació és ara el repte de Catalunya, l’anomenat pacte fiscal. Amb el pacte fiscal es pretén posar fi al greuge comparatiu que pateix Catalunya, un greuge que provoca un greu dèficit fiscal, un espoli. Tanmateix, aquesta competència permetria gestionar a Catalunya tota la riquesa que genera. Però la importància del pacte fiscal també rau en el “dret a decidir”. Catalunya té dret a decidir què vol o què no vol, el pacte fiscal suposa un exercici democràtic, l’exercici del dret a decidir, l’exercici de crear amplis consensos socials com els que seran necessaris el dia que es consideri oportú plantejar el dret a l’autodeterminació. El pacte fiscal ha de ser un entrenament pel partit de la independència.

D’altra banda, la societat és cada cop més exigent a nivell polític. Els problemes actuals i els reptes de futur que han d’afrontar les societats d’arreu del món requereixen l’adopció de grans mesures que, sovint, van més enllà dels marc estatals, com per exemple la immigració, la economia o el canvi climàtic. Són problemes d’abast supraestatal que es tracten en organismes on els seus membres són estats i on aquests vetllen pels seus interessos. Si a Catalunya es percep que l’estat espanyol no vetlla pels seus interessos, tal i com denuncien determinats sectors de la societat civil del món de la llengua, la cultura o el comerç, Catalunya, per a poder vetllar-los per a sí mateixa ha d’esdevenir un nou estat en el context internacional.

Fa més de cinquanta anys que en Pujol ja afirmava la necessitat de reclamar unes estructures polítiques pròpies en funció de la necessitat de dotar-nos d’un continent que eviti les interferències i ens permeti salvar el nostre contingut. D’ençà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya, la independència ha deixat de ser un tema tabú i és un assumpte més a l’agenda política catalana. D’altra banda, el capitalisme és qüestionat per l’agressivitat de la crisi econòmica i financera que afecta greument la Unió Europea i les vides de milions de persones a tot el món. Un qüestionament íntimament lligat al concepte de la globalització. Les possibles solucions per a fer front a fenòmens com la crisi econòmica, la globalització o la mateixa independència són susceptibles de ser tractades, com passa a la resta del món, per estats, no per nivells de govern inferiors.

Recuperant la idea de “construir Catalunya” d’en Jordi Pujol, cal que la societat catalana percebi el treball en favor de la independència com una continuïtat del “construir Catalunya”, acabar-la de construir. Que es percebi que així i només així es tindrien les eines adients per a la defensa de Catalunya davant els efectes nocius de la globalització i del capitalisme, i que només així es podria adoptar una política pròpia respecte a temes tan sensibles com la immigració o la política energètica.

La clau de l’èxit d’un partit polític a l’hora de guanyar unes eleccions és oferir molts motius d’identificació a l’electorat per a obtenir-ne el seu suport. L’independentisme, mica en mica, ofereix cada vegada més motius (la identitat, l’economia, la globalització, entre d’altres) a la societat per a que aquesta, de manera gradual, contempli l’opció independentista com a una eina per a solucionar els seus problemes i afrontar amb més garanties els reptes de la Catalunya del futur.

Cançó de la jornada: The Doll Song_ Els contes de Hoffmann_

 http://www.youtube.com/watch?v=KQuzUJw1Ktg

Tweet

En el marc de les jornades que realitza l’Institut de Formació de Convergència, s’ha realitzat avui una sessió per fer una valoració sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Els convidats, David Madí, cap de comunicació i estratègia, i el periodista Vicent Sanchis, han analitzat què ha passat, i han fet una mica de futurologia sobre el què li espera al país i amb què es trobarà el proper govern de CiU.

La primera valoració ha sigut sobre la participació, doncs les enquestes no preveien l’augment de quasi deu punts respecte als mateixos comicis de 2006. Segons Madí, aquest augment de la participació corrobora les declaracions del President Pujol quan afirmava al Palau Sant Jordi que “hi ha país”, i demostra una mobilització per passar pàgina i posar punt i final al tripartit, i atorgar la confiança a CiU per a gestionar millor la crisi i conduir les aspiracions nacionals de Catalunya. L’any 2002 era entre un 60% i un 65% qui volia un canvi polític a casa nostra, entre l’any 2009 i 2010 la xifra ha augmentat fins al 80%, una dada rècord en les democràcies occidentals.

D’aquesta manera s’expliquen part dels resultats electorals obtinguts. Per exemple, ERC va perdre l’any 2006 el 24% del seu electorat al provocar el primer tripartit. Tot i així, reeditaren el segon, i ara, l’any 2010 han perdut fins al 47% dels seus votants. En general, les formacions del Govern s’han presentat a les eleccions com a perdedors.

Segons Sanchis, l’espai central de l’electorat l’ha ocupat totalment CiU, el PP va renunciar-hi al realitzar campanya contra Ciutadans i Plataforma per Catalunya. Pel que fa a les dues noves formacions independentistes que aspiraven a, el periodista afirma que ha pogut més la capacitat mediàtica d’en Laporta que una candidatura més sòlida com la de Reagrupament.

I ara què? A la sessió s’ha considerat que el relleu d’en Montilla al capdavant del PSC pot ser igual o més complicada que la que es va viure amb el tàndem Pujol-Mas. Mas i Pujol compartien projecte, al PSC s’ha de produir alguna correlació de forces entre el que s’anomena “les dues ànimes del PSC”. El nou govern es trobarà amb una delicada situació financera de la Generalitat de Catalunya i amb una possible sòlida victòria del PP a les properes eleccions estatals. Per acabar-ho d’adobar, eleccions municipals d’aquí a sis mesos. Sanchis opina que el darrer error d’en Montilla fou posposar tant la data de les eleccions, doncs es pot córrer el risc de seguir la sinergia iniciada el darrer 28 de novembre en l’actitud política de l’electorat. Ara bé, no es poden extrapolar els resultats del Parlament als ajuntaments. Cal tenir ben clar on cal un canvi polític a nivell municipal, i a on hi ha unanimitat en considerar-lo necessari és en tots aquells ajuntaments que porten més de vint anys sense obrir portes i finestres.

Cançó de la jornada: Babilonia. Born Again

http://www.youtube.com/watch?v=WNEG1mthp4E

Tweet

 Avui m’han qüestionat l’aparició del President Pujol al vídeo realitzat per Òmnium Cultural, l’entitat promotora de l’acte reivindicatiu de demà.

Al vídeo, hi apareixen tot d’intel·lectuals catalans, artistes, periodistes, i d’altre gent rellevant del nostre país, i per tant, segons se’m qüestionava, no s’entén la presència de qui durant 23 anys ha governat aquest país, pel simple fet de ser un polític. Clar, segons el meu parer, aquest polític ha de figurar al vídeo pel simple fet d’haver governat durant tant de temps aquest país, però l’argument no era vàlid. Entesos. Afegeixo que, més enllà d’haver governat Catalunya durant molt de temps és també un intel·lectual, i que per tant, por aparèixer al vídeo. Tothom, més enllà d’ideologies, reconeix l’intel·lecte del President amb la elaboració i col·laboració a nombrosos assajos, articles, estudis d’anàlisi, i les seves preuades reflexions. Doncs no, aquest motiu tampoc era suficient per justificar-ne la seva presència.

Per a la meva sorpresa, alhora que no que no se m’acceptaven cap d’aquests dos motius per explicar l’aparició del senyor Pujol al vídeo, se m’afirmava que probablement ell sigui la persona que més bé coneix Catalunya. Doncs això jo no ho sé, no ho puc afirmar. Possiblement, fa deu anys, sí; avui, ja no ho sé. Però bé, si l’ocellet que m’ho qüestionava tot plegat sosté aquesta afirmació, no és aquest fet un motiu suficient com per a que el President Jordi Pujol aparegui a l’anunci d’Òmnium Cultural?

No sé si en Jordi Pujol és l’home que més bé coneix Catalunya, un dels seus màxims coneixedors? Òbviament. Però alhora, és segurament un dels homes que ,és bé coneix l’estat espanyol. És l’home que amb escepticisme observava el procés de reforma del nou Estatut de Catalunya; qui preveia com la voluntat democràtica del poble català toparia amb l’espanyolisme més ranci i centralitzador. Ell, al llarg de les seves consecutives presidències al Palau de la Generalitat, practicava el “anar fent de mica en mica”, aprofitant les conjuntures parlamentàries del centre i la perifèria per anar construint país, sempre sense grans proclamacions.

Ara, la indignació del poble català davant la sentència restrictiva i interpretativa del TC sobre el nostre Estatut farà que el mateix poble proclami. Ja veurem què proclamem. De moment, ens manifestem. Som una nació, nosaltres decidim.

Vídeo de la jornada: Somniem_

http://www.youtube.com/watch?v=j3o4ckCrEnA

Tweet

 La darrera desavinença del Govern tripartit és majúscula. I em sap greu perquè aquesta vegada ve de mans del també partit nacionalista, i declaradament independentista, Esquerra Republicana de Catalunya.

ERC, amb conselleries importants al Govern, i amb la vicepresidència del Govern personificada en el senyor Josep Lluís Carod-Rovira, es nega a batallar fent un front comú català contra un dels poders fàctics més rancis del panorama polític espanyol: el molt honorable Tribunal Constitucional.

ERCes nega a forçar un seguit de mesures contra aquesta institució, l’objectiu últim de les quals seria salvaguardar aspectes tan importants del nostre Estatut com són la llengua, els drets històrics, els símbols nacionals i la relació bilateral entre Generalitat i Estat. Segons ERC no servirà per a res. És clar, per a mi tampoc és suficient, jo també vull la independència del meu país, però jo no formo part del Govern, i per tant, no hi tinc responsabilitats. D’acord, ERC es va posicionar contrària al nou Estatut, però ara, dins del Govern, és part responsable del seu ple desplegament. Ah! Amb el seu desplegament sí que hi estan d’acord, però no en la seva defensa… Entenc. Si pel fet d’estar al Govern no es poden negar al desplegament de la nostra Llei, si pel fet d’estar al Govern no poden fer i desfer tot allò que farien pel fet de ser independentistes, pel fet d’estar al Govern han de defensar a les espanyes els interessos dels catalans, ara plasmats a l’Estatut, que ha permès assolir el màxim nivell d’autogovern per a Catalunya des de la democràcia.

Senyors d’ERC, no es tracta de ser o no ser, de ser més o menys catalanistes, nacionalistes o independentistes que altres, sinó és una qüestió de no fer oposició al país, i d’estar a l’alçada del que implica estar al Govern de la Generalitat de Catalunya.

Cançó de la jornada: Himne del Barça, per Lax’n'busto_

http://www.youtube.com/watch?v=_5KdoLlqsGA

Tweet

*1625 – Conde Duque de Olivares:* “Ahora que os hemos asimilado y no
 tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que
 nos paguéis con impuestos”. 
 
 *1725 – José Patiño:* “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de
 este pueblo criminal (Catalunya)…”. 
 
 *1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña …
 Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y
 esto de grado o por fuerza”. 
 
 *1907 – La revista militar:* “El problema catalán no se resuelve, pues, por
 la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por
 el hierro y por el fuego”.
 
 *1927 – La revista militar:* “Hay que pensar en español, hablar en español y
 conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”. 
 
 *1927 – Juan Llarch:* “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles
 un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso,
 a ponerse unas gafas”. 
 
 *1934 – Manuel Azaña:* “una persona de mi conocimiento asegura que es una
 ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada
 cinquenta años”. 
 
 *1938 – General Queipo de Llano:* “Transformaremos Madrid en un vergel,
 Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.
 
 *1939 – Governador Militar Aymat:* “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del
 sol que os alumbra!. 
 
 *1968 – Luis de Galinsonga:* “Todos los catalanes son una mierda”. 
 
 *1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué
 ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general
 Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y
 estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. *Por consiguiente*, ya saben
 ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”. 
 
 *1977 – Jorge Carreras Llansana:* “En Cataluña no hay más que españoles que
 viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y
 jamás puede ser considerado como inmigrante”. 
 
 *1981 – Santiago Bernabéu:* “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”. 
 
 *1984 – Leopoldo Calvo Sotelo:* “Hay que fomentar la emigración de gentes de
 habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento
 del sentimiento español que comporta”. 
 
 *1984 – José Prat:* “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en
 castellano”. 
 
 *1984 – Felipe González:* “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de
 orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
  
 *1986 – José Rodríguez de la Borbolla:* “Los andaluces son bastante
 inteligentes para no confiar en los catalanes”. 
 
 *1992 – Aleix Vidal Quadras:* “Només una ment malaltissa pot concebre la
 segregació de Catalunya”. 
 
 *1993 – Pedro Pacheco:* “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la
 carroña”.
  
 *1994 – Mercedes de la Merced:* “Me preocupa que la Guardia Civil pueda
 llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat, y mañana
 de cualquier loco que la pueda presidir”. 
 
 *2001 – Txiqui Benegas:* “Para mi, ser nacionalista y ser culto e
 inteligente, es incompatible”. 
 
 *2001 – Juan Carlos I:* “… a nadie se le obligó nunca a hablar en
 castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por
 voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. 
 
 *2005 – Rodríguez Ibarra:* “No les da vergüenza?, ¿Se puede ser tan cretino?
 (…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en
 tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener
 tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no
 vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida
 presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si
 existiera, que por favor me borren. Que se metan los cuartos donde les
 quepan”. 
 
 *2006 – César Vidal:* “Un valenciano que se considere catalán es como un
 judio que admirara a Hitler”. 
 
 *2006 – Alfonso Guerra:* “Nos hemos cepillado el Estatut”. 
 
 *2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó):* “¡Que los catalanes se mueran de sed, los
 jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el
 pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase
 y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que
 la Generalitat ha causado”. 
 
 *2009 – Alicia Sánchez Camacho:* “No podem permetre que el català sigui la
 llengua vehicular a les escoles”. 

Cançó de la jornada_ El run run_ Estopa i Rosario

 http://www.youtube.com/watch?v=ZQ4QfAFZpsk

Tweet

Arrel d’una conversa amb una argentina, d’un Àgora sobre immigració fruit dels incidents al municipi de Salt, de la visita d’una experta sobre immigració a Castellar del Vallès, i de sorollosos timbals sobre el perill que representa que la ultradreta més xenòfoba i reaccionària pretengui introduir-se a les institucions públiques del país, penso.

Penso que hem de reflexionar sobre aquest fenomen, un fenomen complex, transversal, d’una sensibilitat i delicadesa que requereix serenor i pedagogia. La immigració no són recursos humans, no és un factor de producció, no és fanatisme religiós, no és delinqüència; són persones que han escollit el nostre país com a destí per trobar una vida millor perquè, malauradament, el seu país d’origen no els hi ha pogut oferir. I el greu que els sap a ells marxar, no és equiparable al greu que a molta gent d’aquí els hi sap el fet de que vinguin. Ells es juguen la vida, sovint estafats, amb penúries, i abandonen la seva terra, família, amics, vida; els que som aquí, no. Tu marxaries?

Penso que la immigració no és un problema, és un repte per a treballar per la convivència; ha de ser una oportunitat per assolir una societat exemplar en integració, i que això no és només feina dels que venen, sinó també tasca dels que som aquí.

Cançó de la jornada_ The girl what I want_ Alex de Guirior feat Jay Collin_

http://www.youtube.com/watch?v=7D37UMjXGjs

Tweet