Fa uns dies, una amiga meva em va dir que engegaria a pastar fang a un noi. Ella, molt interessada, esperava la lluna. Ell estava per altres històries, només per a unes altres històries. Unes històries que ella acceptava, doncs no volia renunciar al que ell estava disposat a oferir-li, tot i que per a ella no fos suficient. I em va dir: “Què ha de ser, el que ell digui i vulgui, i prou?”. I em va dir la seva conclusió: “Doncs mira, si jo no puc obtenir el què vull, ell tampoc tindrà el què vol”. S’havia arribat a la fase del tot o res.
I amb aquesta mateixa conclusió ens hauríem d’afrontar a una possible sentència adversa de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. O bé no es toca ni una coma, o del contrari es donarà la via autonòmica per esgotada. L’Estatut no és més que un acord, un pacte en forma de llei, que pretén articular la convivència entre Catalunya com a nació i Espanya com a Estat. La voluntat és, o era, la de conviure. Quina bona voluntat la del poble català! Doncs sembla ser que no acceptaran la nostra Norma, aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congrés espanyol, i ratificada en referèndum per la societat catalana. Així que, si hi ha la possibilitat que un Tribunal del tot qüestionat (supeditat als interessos dels dos grans partits d’àmbit espanyol), en nom de la grandesa constitucional d’Espanya, no accepti el nostre encaix dins de l’Estat, les opcions alternatives es redueixen a una. Si l’estat espanyol no ens vol, no hem de ser nosaltres qui vulguem a l’estat espanyol.
Tenim clar a què juguem?
Cançó de la jornada: Ñapa Es_ Ska-p
http://www.youtube.com/watch?v=ADRHD-8-mUg
