La idea d’en Jordi Pujol de construir Catalunya és cabdal pel que fa a la independència. Què vol dir construir Catalunya? Quan s’acaba de construir Catalunya? Quines eines necessita Catalunya per acabar-se de construir? Més autogovern? Quin és el nivell d’autogovern que necessita Catalunya per acabar-se de construir? El mateix nivell d’autogovern que té un estat independent?
La societat catalana dóna molta importància a la política de l’estat, i això es demostra amb l’elevada participació que hi ha en uns comicis a les Corts Generals i perquè la opinió pública catalana considera que les eleccions generals són les més importants. Malgrat aquesta apreciació, el Govern central és la institució política governamental més mal valorada per catalans i catalanes des de la transició. La societat catalana es queixa a la Plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, amb el temps s’ha aconseguit que, independentment de les matèries que són competència del govern català i les que no, l’electorat demani responsabilitats a la classe política catalana. Alhora, la política catalana vol fer-se responsable de tot allò que passa a Catalunya, i possiblement per aquest mateix fet la Generalitat és la institució política més ben valorada per la societat catalana. Caldria considerar doncs, tenint en compte la percepció que es dibuixa del govern català i espanyol per part dels catalans, quin dels dos es preferiria per a que dirigís el país al cent per cent.
La societat catalana vol més autogovern, un major autogovern que s’ha traduït amb la continua adquisició de més competències des de la transició democràtica. Hi ha un suport molt majoritari per part dels catalans a l’hora de mostrar el seu acord amb l’autonomia de Catalunya, però aquesta consideració no equival a una Catalunya comunitat autònoma. En els darrers anys, les opcions federalistes o independentistes han experimentat un tímid creixement per part de la opinió pública catalana en detriment de considerar Catalunya com una comunitat autònoma més. Tanmateix, tal i com demostren les enquestes, la societat catalana opta, molt lleugerament, per anar considerant-se més catalana que espanyola.
L’economia és també un factor que dibuixa una tendència d’aproximació cap a l’emancipació nacional. El delicat espoli fiscal que pateix Catalunya porta cada cop a més catalans a optar per la independència com a eina per assolir una societat més justa i social. Són diversos els estudis que afirmen que una Catalunya independent es situaria entre els països més rics d’Europa. Catalunya vol tenir l’estat del benestar de Suècia i la importància econòmica d’Holanda, Catalunya sempre es compara amb estats, mai amb regions.
Malgrat que Catalunya aspira i es compara amb, també és habitual el seu emmirallament amb el País Basc. De bascos i navarresos s’enveja el seu règim econòmic, el que s’anomena el concert econòmic. Aquests dos territoris controlen els seus impostos, el fruit de la seva riquesa, el que a Catalunya se’n diu “tenir la paella pel mànec”. Aquesta reivindicació és ara el repte de Catalunya, l’anomenat pacte fiscal. Amb el pacte fiscal es pretén posar fi al greuge comparatiu que pateix Catalunya, un greuge que provoca un greu dèficit fiscal, un espoli. Tanmateix, aquesta competència permetria gestionar a Catalunya tota la riquesa que genera. Però la importància del pacte fiscal també rau en el “dret a decidir”. Catalunya té dret a decidir què vol o què no vol, el pacte fiscal suposa un exercici democràtic, l’exercici del dret a decidir, l’exercici de crear amplis consensos socials com els que seran necessaris el dia que es consideri oportú plantejar el dret a l’autodeterminació. El pacte fiscal ha de ser un entrenament pel partit de la independència.
D’altra banda, la societat és cada cop més exigent a nivell polític. Els problemes actuals i els reptes de futur que han d’afrontar les societats d’arreu del món requereixen l’adopció de grans mesures que, sovint, van més enllà dels marc estatals, com per exemple la immigració, la economia o el canvi climàtic. Són problemes d’abast supraestatal que es tracten en organismes on els seus membres són estats i on aquests vetllen pels seus interessos. Si a Catalunya es percep que l’estat espanyol no vetlla pels seus interessos, tal i com denuncien determinats sectors de la societat civil del món de la llengua, la cultura o el comerç, Catalunya, per a poder vetllar-los per a sí mateixa ha d’esdevenir un nou estat en el context internacional.
Fa més de cinquanta anys que en Pujol ja afirmava la necessitat de reclamar unes estructures polítiques pròpies en funció de la necessitat de dotar-nos d’un continent que eviti les interferències i ens permeti salvar el nostre contingut. D’ençà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya, la independència ha deixat de ser un tema tabú i és un assumpte més a l’agenda política catalana. D’altra banda, el capitalisme és qüestionat per l’agressivitat de la crisi econòmica i financera que afecta greument la Unió Europea i les vides de milions de persones a tot el món. Un qüestionament íntimament lligat al concepte de la globalització. Les possibles solucions per a fer front a fenòmens com la crisi econòmica, la globalització o la mateixa independència són susceptibles de ser tractades, com passa a la resta del món, per estats, no per nivells de govern inferiors.
Recuperant la idea de “construir Catalunya” d’en Jordi Pujol, cal que la societat catalana percebi el treball en favor de la independència com una continuïtat del “construir Catalunya”, acabar-la de construir. Que es percebi que així i només així es tindrien les eines adients per a la defensa de Catalunya davant els efectes nocius de la globalització i del capitalisme, i que només així es podria adoptar una política pròpia respecte a temes tan sensibles com la immigració o la política energètica.
La clau de l’èxit d’un partit polític a l’hora de guanyar unes eleccions és oferir molts motius d’identificació a l’electorat per a obtenir-ne el seu suport. L’independentisme, mica en mica, ofereix cada vegada més motius (la identitat, l’economia, la globalització, entre d’altres) a la societat per a que aquesta, de manera gradual, contempli l’opció independentista com a una eina per a solucionar els seus problemes i afrontar amb més garanties els reptes de la Catalunya del futur.
Cançó de la jornada: The Doll Song_ Els contes de Hoffmann_
http://www.youtube.com/watch?v=KQuzUJw1Ktg
